En ple auge autonòmic, quan s’estava elaborant un estatut d’autonomia que haurien d’aprovar les Corts, esclata a Barcelona la gran vaga de La Canadenca (5 de febrer – 17 de març de 1919), d’una durada i d’unes proporcions no vistes fins aleshores, i encara més si n’hi afegim una altra que tot seguit va esclatar lligada a aquesta entre el 24 de març i el 14 d’abril següents. En el fons, foren una prova de força entre la CNT i la patronal que va acabar implicant el govern i l’exèrcit i, no cal dir-ho, la Lliga Regionalista. La vaga fou el resultat de la intensa activitat propagandística a què es llançaren els dirigents de la CNT de Catalunya durant l’estiu i la tardor, sobretot, del 1918. De tota aquesta activitat s’originà un augment extraordinari d’afiliats a la central anarcosindicalista (d’uns 75.000 el juny del 1918, passà a uns 345.000 a finals del mateix any).
|
| Imatge exterior de La Canadenca |
A la vaga de La Canadenca, de 1919, s’uniren immediatament les restants companyies de gas i d’electricitat. Aquesta vaga va interrompre la campanya pro autonomia catalana. L’actitud dels anarcosindicalistes respecte al moviment catalanista d’aquesta època era d’indiferència. Aquesta vaga fou, així mateix, la primera manifestació de força dels sindicats de la CNT a Catalunya, organitzats en sindicats únics després del Congrés de Sants, i a aquesta reorganització es va deure, de fet, l’abast i l’envergadura de la vaga.
La Barcelona Traction, o La Canadenca, subministrava la major part d’energia elèctrica a Catalunya a través de Riegos y Fuerzas del Ebro. A causa de l’acomiadament d’uns obrers es va iniciar una vaga que a poc a poc s’aniria estenent altres sectors fins deixar pràcticament paralitzades la major part d’activitats de Barcelona i altres indrets de Catalunya.La ciutat a les fosques, sense transport públic, amb vaguistes i policia desafinats al carrer, va causar una fonda commoció. L’exèrcit es va incautar de la fàbrica i va militaritzar els treballadors, però altres serveis s’anaven afegint a la vaga. Al cap d’un més i mig va arribar l’acord: hi havia alliberament dels empresonats, augment de salaris i jornada de vuit hores.
La victòria del vaguistes va irritar la burgesia i el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, els quals no van témer tensar la situació a fi de frenar la puixança sindical. Incomplint els pactes, no van ser alliberats tots els detinguts, i això va desfermar la segona vaga general del 24 de març i l’inici de l’estat d’excepció decretat per Milans de Bosch. Novament es va paralitzar la vida a Barcelona amb les actituds molt més radicalitzades. Milers d’obrers van ser empresonats, es va reorganitzar el sometent i l’exèrcit va ocupar la ciutat.
La Federació Patronal de Barcelona, tot just creada, es va mostrar intransigent i va amenaçar amb el locaut, alhora que apareixia el Sindicat Lliure com una mena de policia paral·lela per facilitar la repressió. Era una veritable lluita de classes al carrer plantejada al límit de les possibilitats dels obrers. Per tant, aquests a poc a poc van optar per reintegrar-se als llocs de treball. El ressentiment fou la nota dominant, tant entre la burgesia industrial com entre els treballadors.
La qüestió concreta que motivà la vaga de La Canadenca fou la decisió per part de la direcció de l’empresa de reduir els salaris d’alguns empleats, que passaren de temporers a fixos. Alguns dels oficinistes afectats per la decisió de la direcció tracten de cercar suport en el sindicat i refusen d’acceptar les condicions de l’empresa. Els vuit empleats disconformes foren acomiadats. Tres dies després de l’acomiadament, el 5 de febrer, els companys d’oficina es declararen en vaga de braços caiguts.
L’acomiadament, per part de la direcció, dels 140 empleats de facturació que romanien en vaga de braços caiguts féu que les altres seccions de l’empresa s’hi solidaritzessin, i, el 8 de febrer, la major part dels treballadors es declaressin en vaga. El dia 10, la direcció d’aquesta societat publicà un ultimàtum en el qual acusava els sindicats d’aprofitar la situació per a objectius polítics i revolucionaris. Dos dies després, fou assassinat Joaquim Baró, un dels cobradors de la companyia, Les positures es radicalitzaren i el conflicte s’agreujà. En aquells moments també es produïren dues vagues que foren solucionades ràpidament, en les quals els obres aconseguiren una part de l’augment de salari sol·licitat. Però el dia 17 començà la vaga del ram del tèxtil, constituït per dones en un 80 %. Les obreres del tèxtil sol·licitaven la jornada de treball de vuit hores, el reconeixement del sindicat, l’abolició del treball a preu fet... El 21 de febrer abandonaren el treball tots els treballadors de les companyies d’electricitat. La vaga de la totalitat de les indústries elèctriques provocà la paralització dels tramvies. Barcelona restà a les fosques, i el Govern confiscà La Canadenca i aconseguí que el dia 22 ja tornés a funcionar l’enllumenat públic.
Davant d’aquesta situació, amb el 70% de les fàbriques de la província de Barcelona afectades, els diversos sectors de la burgesia barcelonina començaren a alarmar-se. Per això es reuniren el capità general Milans del Bosch, el governador civil i l’alcalde de la ciutat, el director de La Canadenca, els gerents de Catalana del Gas y Electricitat... Es va parlar que per realitzar tots els serveis, les forces de l’Exèrcit i de l’Armada necessitarien quatre dies per posar en funcionament totes les centrals parades.
El dia 27, la vaga de la indústria elèctrica, del gas i de l’aigua ja era total. El dia 1 de març el Govern confiscà el servei d’aigües, i l’alcalde de Barcelona entrà en contacte amb el comitè de vaga, el qual li presentà les bases de negociació: consistien en l’obertura dels sindicats clausurats, la llibertat per els dirigents obrers empresonats des del 16 de gener i la immunitat per al comitè de vaga i juntes. Aquestes negociacions van fracassar.
Les companyies presentaren un ultimàtum als treballadors, en el qual se’ls feia saber que els qui no es presentessin a treballar el 6 de març es consideressin acomiadats. Davant d’això, el Sindicat únic d’Arts Gràfiques implantà la “censura roja”, per la qual hom comunicava als directors dels diaris que seria impedida, sota multa, la publicació de les notes que fessin referència al desenvolupament del conflicte que vivia Barcelona i fossin considerades perjudicials per als interessos obrers.
 |
| Barcelona Traction Light and Power |
El dia 12, amb la declaració de la vaga general dels tramvies, la paralització dels serveis públics era total. El Govern, el 13 de març, davant aquella situació límit, declarà l’estat de guerra a la província de Barcelona. José Morote, sotssecretari de la Presidència del Govern, es traslladà a Barcelona per tal d’entrevistar-se amb les autoritats, els directors de les companyies i el comitè de vaga. El dia 15 finí la censura roja i, finalment, el 17, fou aconseguit un acord entre La Canadenca i el comitè de vaga, que s’havien reunit amb la presència de José Morote. La solució del conflicte consistia en: la tornada immediata dels treballadors als seus llocs de treball, a partir de l’obtenció de la llibertat de tots els presos per qüestions socials; la readmissió de tots els vaguistes; un augment general i proporcional dels salaris de La Canadenca; la jornada de vuit hores i el pagament la meitat del temps que havia durat la vaga. També es va alçar l’estat de guerra. Els treballadors, després de la celebració d’un míting a la plaça de braus de “Las Arenas”, al qual assistiren unes 20.000 persones, acceptaren les condicions i decidiren de tornar a la feina al cap de setanta-dues hores. Context polític
A Espanya, la forta commoció política provocada pel desastre del 98 va forçar els partits dinàmics a entrar en el camí del reformisme polític. Però els projectes renovadors endegats pel conservador Maura i pel liberal Canalejas no van arribar a modificar en profunditat el vell sistema de la Restauració amb la qual cosa no es va arribar a produir una vertadera democratització del sistema polític espanyol. A Catalunya, els partits dinàstics van ser desplaçats del centre de la vida política, que va quedar fonamentalment en mans de catalanistes i republicans. Les reivindicacions catalanistes van aconseguir la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, la primera forma d’autogovern català desprès del 1714.
L’any 1917 Europa vivia immersa en la primera gran guerra dins de la qual aquest any es van esdevenir dos fets importants: la participació dels Estats Units d’Amèrica en el conflicte i la Revolució Soviètica. A Espanya van esclatar problemes entre el 1917 i el 1919 període en què convergeixen diversos factors que empenyen a canviar l’estructura de l’estat. Per una banda, els diputats catalans reclamen un canvi constitucional amb les Assemblees de Parlamentaris, i la Mancomunitat, un canvi en l’estructura de l’estat (reivindica un estatus d’autonomia); per l’altra, oficials d’infanteria s’oposen al sistema mitjançant les juntes militars de defensa, i la classe obrera intenta capgirar la situació amb la convocatòria d’unes vagues generals.
En la conjuntura dels anys 1913-16 hi ha a l’estat espanyol símptomes evidents de descomposició polítics, cosa que vol dir aparició de noves opcions polítiques confús paper del rei com a àrbitre i fins i tot fragmentació a l’interior mateix dels partits dinàstics. A Catalunya, les eleccions generals d’abril 1916 les havia guanyat la Lliga. Durant aquest anys de guerra europea la Lliga va intentar, sense èxit, d’obtenir concessions econòmiques del govern de Madrid que beneficiessin la indústria catalana. Són els anys de Prat de la Riba a la Mancomunitat intentant enfortir econòmicament i culturalment Catalunya i de Francesc Cambó al Parlament de Madrid actuant com a “home de govern” que aspira a incidir en el poder central.
La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer ens administratiu català des del 1714 i la principal concessió d’autogovern aconseguida pel catalanisme fins al 1931. Al mateix temps, va ser també el més important instrument de gestió perquè el partit d la burgesia catalanista, la Lliga Regionalista, demostrés la seva capacitat de govern. Des de la Mancomunitat, la Lliga va desenvolupar una política que pretenia la creació d’intitulacions i serveis que estimulessin la modernització de Catalunya.
Davant la protesta militar , el govern de Dato va suspendre les garanties constitucionals. Com a reacció, i a iniciativa de la Lliga, es va reunir a Barcelona l’Assemblea de Parlamentaris catalans (5 de juliol de 1917), que va exigir la formació d’un govern provisional que convoqués unes Corts constituents amb la capacitat i voluntat de reestructurar l’estat sobre la base de la descentralització. Els parlamentaris catalans van convocar, el 19 de juliol, una assemblea de tots els diputats i senadors espanyols. Aquesta va acabar en un cert fracàs per la poca participació.
El moviment assembleari no va tenir continuïtat i va morir sense haver aconseguit la reforma constitucional desitjada. La Lliga va veure que la lluita per la reforma de l’Estat i per l’autonomia de Catalunya, amb el suport només de les forces antidinàstiques, comportava posar en perill la mateixa institució monàrquica i, fins i tot, el mateix model social.
La distribució de la població per sectors és un bon indicatiu del grau de desenvolupament d’una societat, de la seva estructura econòmica i fins i tot del nivell de vida. Al començament del segle més de la meitat de la població activa catalana vivia dedicada a l’agricultura, però iniciava un gran procés descendent fins al punt que ja s’havia reduït a la meitat al cap de trenta anys. A l’inrevés, el sector secundari quasi es duplica en aquest mateix període. En canvi, l’augment del percentatge de població activa dedicada al sector terciari era molt més lent.
En el període 1900-1930 tots els sectors van augmentar la seva producció i la seva productivitat, però sens dubte el que més destaca és l’industrial. Es pot dir ben bé que la industria va ser el motor del canvi. Les bases d’aquesta evolució les podem trobar en quatre factors nous: concentració de població a les zones urbanes i industrials, noves fonts d’energia, noves tecnologies i diversificació industrial. La indústria catalana fou sempre de petites o mitjanes dimensions i, en conseqüència, no podrà fer grans inversions; a més, estava molt concentrada en el ram tèxtil.
Paral·lelament, la transformació del sector hidroelèctric fou també molt important. Així l’any 1901 es constituïa l’empresa Hidràulica del Freser, que distribuïa l’electricitat a més de seixanta quilòmetres de distància. La solució del problema del transport de l’electricitat donà un gran impuls a l’indústria elèctrica catalana. L’any 1911 es construeixen les tres grans companyies elèctriques catalanes del sector: l’Empresa Elèctrica de Catalunya, la Barcelona Traction, Light and Power –coneguda com La Canadenca- i la Societat General de Forces Hidroelèctriques de Catalunya.
El sector primari vivia un cert creixement i recuperació després de la crisi de la fil·loxera. Tot i així, la seva situació era de millora en alguns sectors, però amb tendència a l’estancament de manera global: perdia pes econòmic enfront de la indústria.
La Primera Guerra Mundial va repercutir de manera apreciable sobre la indústria catalana. En primer moment l’impacte va ser positiu, ja que les comandes es van incrementar notablement. Però el final de la guerra va significar, tanmateix, també el final d’aquest cicle expansiu. La demanda exterior va disminuir i la indústria catalana va passar per uns moments difícils de recessió. L’atur, la inflació i fins i tot la fallida d’alguns bancs foren signes d’un retrocés que es va manifestar també en l’augment de la conflictivitat social.
Mentre l’increment del potencial econòmic de Catalunya avançava, la seva capacitat financera disminuïa i la banca catalana entrava en una profunda crisi. Si al final del segle XIX Barcelona era el centre financer més important d’Espanya, als anys trenta aquesta xarxa bancària havia pràcticament desaparegut, i s’entrava en una progressiva dependència envers els bancs madrilenys o bascos.
Context social
A les primeres dècades d’aquest segle es van esdevenir unes transformacions profundes i ràpides en la vida quotidiana de les persones. Són fonamentals fets com l’extensió de la cultura i un protagonisme polític més gran gràcies a la progressiva implantació del sufragi universal. Però foren molt més visibles els canvis ocasionats per l’entrada dels electrodomèstics, el cotxe, el telèfon, la ràdio, l’electricitat, etc., a les cases. Les formes de vida tradicionals es van trasbalsar, i això es va reflectir en els espectacles, els costums, la manera de vestir o d’ocupar el lleure.
La concentració urbana va afavorir l’aparició de nous models de sociabilitat que van ajudar a la configuració d’espais públics més plurals i representatius. A la creació i difusió d’aquestes noves formes de vida i de cultura urbana hi van ajudar, sens dubte, els nous mitjans de transport, de comunicació i el creixement dels mitjans de comunicació de masses. La premsa va conèixer un important increment dels tiratges gràcies a la millora dels mitjans tècnics i a un augment de l’alfabetització.
Un dels grups socials que apareix amb més força, laboralment i públicament, és el sector de les dones. Fins aleshores també havien treballat fora de casa, però era un col·lectiu ignorat o força marginal. El nou model de dona es caracteritzava per tenir més accés a l’educació, per l’increment en l’exercici de noves professions i per una independència econòmica més gran.
 |
| Treballadors a La Canadenca |
Demogràficament, si observem l’evolució de la població catalana entre 1900 i 1930, podem constatar un increment força notable, després d’un cert estancament a final de segle; però a més podem observar també una modernització dels trets que la caracteritzen amb uns comportaments nous. Una bona part de l’increment de la població ve justificada per la immigració, que va ser força nombrosa entre els anys 1916 i 1930. El seu origen era fonamentalment aragonès, seguit del valencià i finalment del de Múrcia i Almeria, i el seu punt de destí era majoritàriament Barcelona.
Els primers anys del segle XX van ser anys de conflictivitat i de forts enfrontaments amb els patrons, els quals per tal de fer front a la pèrdua del mercat cubà es decidiren a renovar la maquinària, a clausurar llocs de treball i a substituir homes per dones, a les quals pagaven un salari inferior. La resposta obrera va ser la lluita pel manteniment dels llocs de treball, per la reducció de la jornada laboral i per un salari digne, que es va concretar en l’esclat d’una vaga general a Barcelona, l’any 1902. El conflicte va topar amb la intransigència de la patronal i la vaga fou seguida d’una important repressió.
La primera iniciativa organitzada després de la desfeta del 1902 va ser la fundació de Solidaritat Obrera (1907), federació d’organitzacions obreres que aplegava anarquistes, socialistes i sindicalistes de tendències diverses en un intent de recuperar la força del moviment obrer. L’any 1910, es va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va consolidar-se com a força sindical hegemònica a Catalunya. La CNT era un sindicat anarquista i revolucionari i presentava una ideologia basada en tres pressupòsits bàsics: la independència del proletariat respecte a la burgesia i les seves institucions, la necessitat de la unitat sindical dels treballadors, i la voluntat d’enderrocar el capitalisme. Per últim cal destacar la Setmana Tràgica de 1909, una violenta protesta popular de caràcter anticlerical i antimilitarista. Context cultural
A la primera dècada del nou segle, el Noucentisme va convertir-se en el moviment politicocultural hegemònic a Catalunya i va conformar el substrat cultural sobre el qual es va fomentar el catalanisme polític i la seva tasca institucional. Va sorgir com a reacció antimodernista amb la voluntat de crear un pensament adaptat al nou segle.
El noucentisme va posar els fonaments d’una “civilització”, d’una manera de fer i de ser en la qual una bona part dels catalans s’hi van reconèixer i s’hi van identificar. I és que, a diferència del modernisme –més individualista-, el noucentisme va procurar sempre una projecció social, una transformació de la societat. Es mogué lògicament per uns interessos de classe, però la seva finalitat era construir una Catalunya liberal, burgesa, educada i europea.
Els instruments de què van gaudir els noucentistes van ser la diputació de Barcelona, primer i la Mancomunitat, després. Així van poder engegar les bases d’una reforma sociocultural ambiciosa, que comprenia la llengua i la seva normalització ortogràfica (Normes ortogràfiques de 1913), l’altra cultura (Institut d’Estudis Catalans) i l’educació popular (ensenyaments tècnics i professionals, biblioteques populars).
 |
| Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat |
L’obra educativa de la Mancomunitat va intentar abraçar tots els àmbits. Va procurar una profunda renovació pedagògica amb la introducció del mètode Montessori a l’escola elemental per tal d’augmentar el nivell cultural general del país en el futur, va estimular els ensenyants perquè perfeccionessin els mètodes didàctics, va voler capacitar els aprenents amb les escoles tècniques... Amb l’entrada al segle XX i amb el creixent protagonisme de les capes populars la qüestió de la educació va adquirir una importància social, política, econòmica religiosa de primer ordre. El dret a vot s’anava estenent, la preparació bàsica de l’obrer era imprescindible per una participació conscient i per major rendiment en les seves tasques laborals.
Amb l’afany i esforç per culturalitzar la població obrera s’aprofità la tradició associativa catalana i la xarxa d’ateneus i entitats diverses. La majoria amb una ideologia oberta, republicana, catalana laica, esquerrana i progressista, i amb finalitats educatives però també socials, esportives... L’ateneu Enciclopèdic Popular fou el que tingué una projecció social, cívica i cultural més important.
Les comunicacions terrestres van experimentar una notable millora, però quedaven en segon terme. La construcció de carreteres va avançar a bon ritme, però eren d’un traçat irregular i encara resultaven insuficients. El que més destaca és el Pla de la Mancomunitat aprovat el 1914 i modificat el 1916, que va ser vàlid durant molts anys i que va permetre duplicar els quilometres. Pel que fa al ferrocarril, cal recordar que Espanya i Rússia eren els únics estats europeus no connectats amb la xarxa europea per ample de via diferent, i això no deixava de ser una limitació per a la circulació de mercaderies.
Els membres d’aquesta generació van viure a la seva infantesa les noves possibilitats espai-temporals de la ciutat inaugurades per la introducció de l’electricitat a l’enllumenat, els tramvies i el metro i, cada dia més als domicilis privats i les segones residències de les famílies benestants.
Pistolerisme
 |
| Atentat en el Liceu |
L’ incompliment de la promesa feta pel govern d’alliberar els presos va fer reprendre la vaga el 24 de març, i la patronal va respondre amb el tancament d’empreses i una duríssima repressió sindical. La situació va derivar en una radicalització extrema de les posicions dels sindicats i de la patronal que va ser aprofitada per les autoritats militars per fer-se amb el control de la situació i exercir una forta repressió: entre 1919 i el 1922 Catalunya va viure sota l’estat d’excepció amb les garanties constitucionals suspeses.
En resposta, la lluita sindical va degenerar en activisme violent i alguns grups anarquistes van optar per atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre. Entre els grups d’acció hi havia Bonaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i els germans Ascaso. Al seu torn, empresaris i patrons van constituir la Federació Patronal que pretenia aturar la força dels sindicats obrers. Amb aquesta finalitat van emprar la vella estructura del sometent, van organitzar bandes de pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers, van recórrer sovint al locaut (tancament d’empreses) i van fomentar la creació del Sindicat Lliure, per tal d’oposar-se amb violència a la CNT. En menys de tres mesos, l’any 1919, el tancament de fàbriques va deixar sense feina més de 150.000 obrers.
Davant la demanda de mesures de força de la patronal barcelonina, el general Martínez Anido va ser nomenat governador civil de Barcelona i el general Milans del Bosch, capità general de Catalunya, des d’on va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal, va exercir una forta repressió contra els sindicalistes i va posar en pràctica la llei de fugues ( la policia podia disparar contra els detinguts en cas d’intent de fuga del presoner). La cohesió entre empresaris, policies, militars i polítics per desmantellar el sindicalisme fou del tot evident. Amb aquest teló de fons, el pistolerisme es va fer l’amo dels carrers de Barcelona i, entre el 1917 i el 1922, van tenir lloc més de 800 atemptats. D’entre els assassinats destaquen el governador civil de Barcelona o el mateix Eduardo Dato, el dirigent cenetista Salvador Seguí, Francesc Layret...
 |
| Flors depositades al lloc on van assassinar Salvador Seguí |
El 1919 havia estat l’any de la conflictivitat social amb una CNT enfortida. La forta reacció de la patronal i la intransigència de les postures van desembocar, el 1920-22 més que en una lluita de classes, en un terrorisme obert i habitual per ambdues parts, acompanyat d’una repressió brutal per part de les forces policials. A partir del 1922-23 el sindicalisme queda afeblit i ja no podrà oferir cap resistència a la dictadura militar.
Este blog ha sido creado como trabajo de curso para la asignatura de Història de la Comunicació Social a Catalunya, que forma parte del segundo curso de Comunicación Audiovisual en la Universidad Autónoma de Barcelona (Cerdanyola del Vallès). 
